Una riflessione sul divieto dell'uso responsabile del parco

Ci hanno chiuso i parchi. Ci hanno tolto la vitamina D del sole, la carezza dell’aria, il sollievo della Natura. Era il nostro unico momento di respiro nei giorni dell’isolamento, un po’ come l’ora d’aria per i carcerati. Il grande pregio della Roma di oggi erano i suoi parchi enormi, dove era facile comportarsi in modo responsabile in questa emergenza e mantenere ampiamente le distanze per proteggere sé stessi e gli altri. 

Le due sorelle, insieme al padre, autoisolati nel parco, alcuni giorni fa

Famiglie che usavano il parco in piena responsabilità per la salute pubblica - intanto in questo periodo preferivamo Villa Pamphilj perché è più grande e più facile camminare in luoghi inconsueti per non trovare amici con figli piccoli - addirittura con alcuni ci eravamo organizzati per non incontrarci per caso, perché per i piccoli la distanza di sicurezza è più difficile di mantenere che per noi grandi. Nemmeno andavamo in parchi giochi - evitavamo Villa Sciarra proprio perché i nostri figli l’associavano troppo al parco giochi-, ne toccavamo nessuna superficie que potesse essere usata da altri, come le panchine. 

Sappiamo che tante famiglie sono molto preoccupate per come, senza un uso responsabile del parco, i bambini potranno sopportare altre tre settimane di isolamento sociale e didattico e adesso, di isolamento dalla Natura. Sempre con il massimo rispetto e consapevolezza dell’emergenza, credo che dobbiamo proteggere anche la salute mentale e fisica di tutti, e specialmente dei bambini che devono convivere in pochi metri quadri con genitori che fanno telelavoro, senza terrazzo o giardino.

I parchi sono una risorsa infatti non soltanto di svago ma di salute pubblica. Non ce li possono togliere...! L’unica alternativa che sembra rimanere ci sembra insensata, quella di riversarci su strade e piazze pubbliche che evitavamo proprio per evitare assembramenti e perché non le riteniamo sufficientemente pulite ne sicure in questo periodo. Bastava recintare i parchi giochi come strutture a rischio di contagio e continuare a pattugliare le ville, come fatto finora, ma in modo più attivo, per garantire il rispetto delle regole – dissolvendo eventuali assembramenti e impedendo partite di calcetto o comportamenti da incoscienti. 

Tre milioni di persone sono adesso private dei loro polmoni verdi e costrette per settimane al chiuso, dove come noto virus e batteri si diffondono di più, e dove il controllo delle autorità sul rispetto dei divieti è molto più difficile. È una decisione insensata e contraria al nostro più elementare diritto alla salute fisica e mentale, e anche rischioso per una efficace gestione dell’emergenza. Che torni il buon senso!

Sandra Buxaderas 

Una reunió màgica

Mamà, i quan tindrem una nova reunió familiar? No fa ni una hora que l'hem acabat, i la Núria ja es deleix per repetir. Les caretes que posaven durant la reunió eren per fondre el més rocós dels pares... Repetirem, Núria, repetirem. Repetirem, papà, Anna. Hem sentit aquesta unió altres vegades, però mai tan conscient i tan esperançada com avui, mentre definíem quina família volíem ser -alegra!- ha estat la primera demanda, a grans veus. O mentre destacàvem coses boniques de cadascú. O mentre aprenien, amb llums als ulls, que prendríem cada decisió a la família per unanimitat i, si hi havia discordància, no tiraríem endavant sense l'acord de tots. Em sento molt agraïda a l'escriptora nord-americana que em va fer conèixer aquesta eina, a l'impulsora del curs de Disciplina Positiva que vaig fer fa un parell d'anys, a la blogger i homeschooler que vaig descobrir fa pocs dies explicant entre rialles els aldarulls que viu en les reunions amb els set fills. No ho dic sovint, però ahir va ser un vespre màgic. Un abans i un després a la família.

Un lloc de somni per pintar la nostra identitat

Sembla com en un somni: ets en un dels carrers més transitats i anònims de Roma i, de sobte, en agafar un petit revolt, el soroll i la grisor s’esfumen i et trobes immers en un prat cenyit per arbres frondosos i alts i per un turó on caminen amables i cadenciosos els bens; hi ha nens i nenes que corren feliços entre gossos, gats i paradetes amb herbes aromàtiques i si t’endinses pocs metres rere una cabana de fusta, et topes amb una caseta de nines amb un porxo ple de flors des del qual una anciana amable et somriu i t’indica per quin caminet trobaràs encara ponies, ases, galls, una vaca i un gall d’indi.

Si tornes al prat, atret per l’alegre gresca d’una banda de música, hi veuràs una mare amb un nadó a coll que acaricia un porc pelut i gros com un senglar, que sembla voler demostrar, amb pacífica compostura, que és alguna cosa més que un parell de pernils.

El més irreal, però, és que en aquest inesperat paisatge bucòlic s’hi ha volgut encabir, també, la cúpula més famosa de la història de l’art, la de Sant Pere del Vaticà, que com una lluna blanca de tarda s’ha enfilat pàl·lidament per la llenca blava de cel.

És en aquest indret quasi oníric que els nens i nenes catalans de la Mainada de Roma es troben per tercer cop; i ho fan per plasmar la identitat del nou grup en una samarreta, idea d’una mestra bellugadissa i creativa, l’Anna. Mentre ella esclafa plastidecors vermells i grocs i els converteix en senyera, la quitxalla li porta un dibuix del Coliseu per a recordar la doble identitat, italiana i catalana. Dues mares més, Ivette i Diana, donen un cop de planxa per a fixar el record. Fills i pares dibuixen, pinten i retallen, absorts, dins la petita cabana on s’han refugiat del vent, la pluja dubtosa i la tempesta de pol·len groc que s’han abatut sobre el prat. 

Els menuts, després d’haver assaborit, joiosos,  la curiosa bellesa de la nova vestimenta, surten fora desafiant el mal temps i encara tenen temps de bufar i fer bombolles grandioses que volen travessar el prat. Quan el sol ja desfila, amb només dues passes es planten de nou al trànsit de Roma i a la normalitat. Ara només cal somniar amb una altra trobada tan estranya i bonica com aquesta.

______________

*Aquest indret tan especial ens el va proposar la Sandra M. i es diu La Fattorietta. Estan fent una recollida de signatures per evitar ser engolits per la sorollosa via Gregorio VII, per si algú vol contribuir-hi; aquí en veieu un reportatge d’Askanews elaborat el mateix dia. Les fotos de la trobada són de la Sònia. L’article, de la Sandra B.

De la pulsió destructiva a la poesia; és la Natura la que fa el miracle

Fes clic a la foto o aquí per a llegir l'article

Un altre nen com tu, a Roma

“Mamà, per què jo sóc l’única que parla català i no italià com els altres?”, em va preguntar la Núria, la meva filla de quatre anys, un dissabte mentre passejàvem pel carrer.

I això que a la Núria, l’italià li surt espontani. Però és el català que ella sent com a llengua pròpia. L’italià, el sap potser més i millor, però és la llengua dels altres.

El dia després, diumenge de Carnestoltes, la Núria va entrar disfressada a un petit local de Roma. Dins, hi havia nens i nenes com ella. Nens que a casa parlen català i italià, o fins i tot, més llengües. Que se senten “una mica italians, una mica catalans”, potser també una mica “gallecs, castellans, eslovens, americans”. Que sempre seran una mica diferents de la majoria d’altres nens del país on viuen. Van connectar de seguida, amb tota naturalitat.

Van seure atents per escoltar un conte amb la llegenda del Carnestoltes i la Quaresma, van pintar-li set cames a l’adusta velleta mentre s’ensenyaven els uns als altres com fer servir el nou tipus de pintura. Com si els mogués una mà misteriosa, cadascú d’ells va decidir posar uns travessers de fusta fins a arribar a completar, entre tots, un circuit per a trens. I tot això, en català, com a casa.

Ells potser no ho sabien, però els adults, sí. Acabàvem de constituir el grup que anomenarem La Mainada de Roma. Junts, celebrarem festes nostrades com sant Jordi, sant Joan, Tots Sants, i altres. Farcirem coques, posarem pinyons als panellets, llegirem contes, anirem d’excusió i jugarem a “fet i amagar”, que sembla com ·”el nascondino”, però no serà ben bé igual. Encendrem bengales de festa i ens enfilarem muntanya amunt amb peus que es cansen però continuen caminant per poder extasiar-se arribant al cim, perquè és amb llum i màgia, tenacitat i meravella, la manera com volem sembrar el futur de la cultura que els fills ja senten com a seva. O, almenys, com una de les seves!

*Clicar aquí per anar al bloc de la Mainada de Roma

El ressò internacional de la litúrgia catalana, en una tarda de maig

Sant Anselmo

La cita és al centre d'una gran ciutat, però res de carrers impersonals replets dels megastores de Zara o de H&M. Estem parlant d'una metròpolis tan bella que no deixa mai de sorprendre: Roma. Deixem a l'esquena l'espectacle grandiós de les runes del Palatino que semblen fondre's sobre el Circo Massimo i ens enfilem dalt del turó de l'Aventino resseguint un jardí de roses i endinsant-nos per un carrer costerut amb antiquíssimes esglésies als marges. El camí ens deixa als peus del monestir de San Anselm, seu del Pontificio Istituto Liturgico de Roma. Haig de lluitar per no caure en la temptació de mirar per la ferradura del portal que protegeix el jardí veí dels Cavallers de Malta, amb fama de tenir la millor vista del món, o per, un cop dins el claustre del monestir, evitar d'embadalir-me davant alguna de les fonts de carpes vermelles i romàntiques nimfees. Passen alguns minuts de les sis i cal apressar-me a entrar a la sala capitular. En aquesta vetusta sala blanca, que amb la nuesa de les parets regala tot el protagonisme a un crucifix de fusta també pur, essencial, s'hi han reunit una setantena d'estudiosos de diferents països. Participen al X Congrés Internacional de Litúrgia i s'interessen pel que va succeir fa cent anys en un monestir enfilat dalt d'una muntanya mística, Montserrat. El que va passar llavors dins aquelles aïllades parets, sembla, va vessar per la muntanya fins amarar tot Catalunya i fins i tot va arribar a Roma. Quan entro, el director de l'Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, Jaume Padrós, està explicant com dos mil delegats, catalans però també estrangers, es van reunir llavors per celebrar un Congrés Litúrgic que va contribuir a preparar el moviment de renovació que acabaria quallant molts anys després, al Concili Vaticà II. Una aplaudida doctoranda italiana, Katia de Simone, de Filles de l'Església, il·lustra com ja en aquell congrés es va parlar de la necessitat que els fidels participessin plenament a la litúrgia, fins al punt que se sentissin concelebrants, unes paraules que va reprendre molts anys després, el 1975, el papa Pau VI. L'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, assegura que aquell congrés va ajudar a que a Catalunya els cristians tinguessin una mentalitat oberta. Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, recorda, amb tot, com l'obertura catalana ve de molt temps enrere. Ja abans que els anglesos tinguessin una Bíblia traduïda a la seva llengua (1380), els catalans tenien la seva, acabada uns deu anys abans: l'únic manuscrit que se'n conserva és a París. En canvi, no es conserva cap exemplar de la primera Bíblia impresa en català, per culpa de la Inquisició. L'única que es va salvar de la crema, conservada a un museu d'Estocolm, va acabar també menjada per les flames en un incendi del 1697. Però l'únic full que s'ha arribat a trobar d'una d'aquestes Bíblies renaixentistes, conservat a Londres, precisament és aquell que recull la data d'impressió, 1478, i el lloc, València. En francès va sortir el 1530, en anglès, el 1535, i només el 1569 -altre cop per culpa de la Inquisició-, en castellà.En aquests temps que sembla que un cristià, a Catalunya, sigui un ésser d'un altra galàxia, fa bo de sentir com dos dels catalans més universals no només eren homes de fe, sinó que fins i tot s'interessaren activament pel Congrés Litúrgic i en una manera o altra, hi van participar. Com recordava ahir el cardenal Lluís Martínez Sistach, el genial arquitecte Antoni Gaudí va acabar plasmant el nou enfoc litúrgic de màxima participació dels fidels en els plànols de la Sagrada Família. I el músic Pau Casals, com va explicar el doctorand Ricard Rovirosa, va inspirar-se en els nous aires sorgits de Montserrat, que considerava «la meva segona casa», en diverses obres, com en l'Oració a la Verge. La que ha tingut un èxit més perdurable, però, va ser l'O vos omnes. Encara avui, es canta a diversos països, entre ells la Gran Bretanya i els Estats Units. L'organitzador del Congrés Internacional, el català Jordi Piqué Collado, monjo de Montserrat i Preside del Pontifici Institut de Litúrgia, tanca el seminari, que ha durat una hora i mitja, i s'emporta amb una eficàcia inaudita cardenals, bisbes i estudiosos cap a l'església de San Anselmo per participar puntualment a les Vespres. Jo haig de tornar a casa tant de pressa com he vingut perquè em reclama una petita vida de quatre mesos. Però em deixo embolcallar uns instants per l'emocionant cant gregorià que sorgeix de tantes veus, i un cop he encertat la porta de sortida en el laberíntic claustre, en plena cursa cap al cotxe encara dono una mirada enrere. El sol de ponent il·lumina suaument aquest bellíssim monestir i sé que, dins, travessa els càndids vitralls rosats i arriba fins a l'altar.

El 9 de Novembre agafaré un tren per vosaltres

El 9 de novembre, votaré per tots els catalans, famosos o anònims, que durant tres segles de repressió cultural han lluitat per mantenir viva una flama que d'altres s'entestaven a apagar a trets de canó. Eren rebels? Valents? Somiatruites? Estimaven. I l'amor és lluita.
Si hagués participat a aquest emocionant vídeo, hauria recordat, en especial, Salvador Espriu, que explicava així el sentit dels seus versos:

 "Hem viscut per salvar-vos els mots
Per retornar-vos el nom de cada cosa".

Ell que, profètic, veia possible la resurrecció d'aquells óssos, d'aquelles calaveres, en què havien convertit la nostra llengua, el nostre món. El 9 de novembre, faré l'esforç d'agafar un tren, tres hores d'anada i tres de tornada, diversos taxis i molts calers, per votar a Milà... Dic esforç perquè estaré embarassada de vuit mesos, i afegint-hi les meves xacres, ja ara cada moviment és una fatiga. Però és que ho faig, sobretot, per tu, filla que ara jugues en català i. de vegades, en italià a la banyera, i també per tu, que encara has de néixer. Només el "seny" de sentir-me segura que aguantaràs bé el viatge, tu la més petita i desconeguda, podria impedir la "rauxa" de voler complir el somni de tota una vida: poder expressar en llibertat quin futur vull per al meu poble i la meva llengua.

Vosaltres, petites meves que viviu, o sou a punt de viure, en català en aquesta terra estrangera que ens acull i que també és la nostra. Els catalans no som excloents i estimem altres terres i altres paisatges. Però no per això oblidem aquest petit país, maltractat durant segles. Volem que un dia, en aquesta i altres terres estrangeres, dir "sóc catalana" sigui la cosa més natural del món. Ni explicacions ni justificacions ni defenses davant la mirada burleta o l'atac frontal. Que ja no em demanin més, al parc, perquè us parlo en la nostra llengua, i no en una altra "més útil a la vida".  Que no vulgui donar-me més lliçons qui no sap res de la nostra castigada història. Aspiro només a preservar una cultura més dins el gran mosaic que forma la humanitat. Una cultura que estimem, simplement, perquè és la nostra. I aquest amor, com tots, no és populista ni nacionalista, com ens volen fer creure. Es dolent, estimar els fills, els pares, els amics, la terra que t'ha vist créixer? Per aprendre a estimar el Món, primer cal ser capaç de sentir amor cap el que tens al costat. És a casa teva que aprens a eixamplar el cor.

 

La veu que no mor

Jordi Savall i Montserrat Figueras

Montserrat Figueras, soprano, havia ajudat a redescobrir veus apagades des de feia segles. I en desempolsar bellíssimes cançons oblidades, donava vida als qui van morir i feia palpitar els qui l'escoltaven.
A la tardor dels 69 anys moria per un càncer. Va triar acomiadar-se del món en la intimitat de casa seva, envoltada dels seus estimats: el marit, el mundialment celebrat director i violista de gamba Jordi Savall, i els fills, també músics, Arianna i Ferran.
Jordi Savall, que ho havia compartit tot amb ella, des de l'escalfor de la llar a la gran missió de donar a conèixer músiques i persones i pobles sencers injustament oblidats per la història, havia d'afrontar ara la vida sense acariciar el seu cos i sentir la seva veu.
Des de llavors, s'ha refugiat en el gran amor compartit, la música. Dos anys després, escriu: "Després de la seva mort, he trobat un gran consol en escoltar dos instruments armenis: el duduk i la kamancha". Per això, i perquè Montserrat estava enamorada d'Armènia, Jordi va voler retre-li homenatge amb el disc "Esprit d'Arménie", que tot just ara presenta arreu del món.
Ahir era a Roma, a l'Aula Magna de la Universitat La Sapienza. La gran majoria de persones del públic no tenien idea de quina sonoritat podien tenir els patiments del poble armeni, i l'acústica era més aviat pobra. Però des que aquells instruments van prendre volada, els cossos arraulits a les butaques es van unir com les onades d'un llac que s'agiten suaument pel vent ara melangiós, ara esperançat del duduk, aquest humil tros de fusta que, defugint tota llei física o racional, té el poder de penetració de l'ànima. I sobrevolant el llac, la presència de Montserrat, que ens recordava el valor de dedicar la teva vida a una missió que li doni sentit. Ella, i els mags que feien sonar el duduk, les violes, la kamancha. La música que et retorna al més essencial de tu mateix.
I encara, aquell jove vestit de negre amb qui no ens haviem fixat, assegut al fons de l'escenari, el nen que havia hagut d'abandonar l'esport per un accident i s'havia dedicat llavors a cantar, animat per la família i amics que n'havien detectat el do extraordinari. Aram Movsisyan, ara dret, ens conduïa a un vespre arran d'una foguera en un llogarró perdut; al que quedava d'una família que havia vist morir pares, avis, fills, pel sagnant genocidi de tot un poble. I que, amb tot, amb el seu lament ens recordava que ningú no mor del tot mentre pugui expressar la seva dissort. Sempre que hi hagi algú disposat a escoltar-la.

La nena que va donar vida al pessebre

Chiostro San Francesco, Treviso. Autor: Sibillino

M'havia enfilat escales amunt per aferrar la bosseta amb el pessebre nou, comprat l'any anterior a la Fira de Santa Llúcia: una Sagrada Família amb bou i mula -tot i que el papa anterior es molestés en especificar que a l'estable de Betlem les manyagues bèsties no hi van treure el cap-; tres conillets igualment mansos, uns pastors amb bens, una rentadora, una fornera, l'Àngel i els tres reis savis dalt dels camells.
Unes figuretes de plàstic acolorit, distants de la senzillesa despullada de les Nativitats d'argila que havíem col·locat cada any, però l'austeritat del Naixement està garantida: una caixa de sabates que folrarem amb paper d'embalar i potser pintarem serà la caseta que acollirà Mare i Fill,  l'embolcall d'alumini d'una presa de xocolata lluirà en forma d'estrella; fulles de pi collides al parc faran de flonjo coixí a les passes de camells i pastors.
Arrenglero les figures amb una mica de pressa sobre la tauleta, amb la il·lusió de compartir el pessebre amb la Núria, de dos anys. Li explico que el nadó és Jesús i la mare, Maria, que ella bé coneix, i mentre ella les agafa amb veu admirada, em poso a tòrcer les potes dels camells que, inexperts, semblen entestats a desplomar-se. Quan finalment aprenen a donar les primeres passes, encara em toca ensenyar a muntar els reis, que es precipiten a terra un cop i un altre fins que les cames no s'emmotllen a les panxes dels companys de viatge.
L'esclat alegre d'un petó em distreu de l'esforç. Alço la vista i veig com la petita ha inclinat Maria sobre del Nen; l'acaba de besar amb tot l'amor d'una mare.
La Núria agafa llavors els tres conillets i els disposa ben apinyadets a la vora del bressol de palla; semblen contemplar-lo i donar-li escalfor i alegria. I quan li mostro la fornera, me la pren i s'afanya a "donar-li" un trosset de pa al petit recent nascut.
Jo em pensava que seria jo qui li explicaria a la filla la història del Betlem, però era una pretensió sobrera. Amb la bondat innocent d'un nen que ha viscut l'amor, és ella ara qui me l'ensenya a mi. Ja ho va dir Jesús, que són els nens els qui ens mostren com arribar al Regne del Cel: no els calen explicacions saberudes dels qui ja hem oblidat com és que es dona caliu al nostre pessebre.

Com fer silenci interior

Un blog suspès en l'aire, que no tancat

Espero poder tornar a escriure aviat... Per ara, la professió i la família han passat per davant. Ara, només la família. Però un dia o l'altre tornaré a animar aquest pobre bloc decaigut! Senyal que hauré trobat un bon equilibri, perquè escriure és, per a mi, gairebé com respirar fondo...

Vídeo-entrevista a Sandra Buxaderas sobre Com Viure Jesús en Família

Vídeo-entrevista avui a Catalunya Religió sobre el llibre "Com viure Jesús en família", de Sandra Buxaderas (ed. Pòrtic). Es presenta dimarts 28 de maig a les 19:30 a la llibreria Claret, amb la participació de l'editor Josep Lluch, el bisbe auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull, i representants de les famílies.
Avui en surt una pàgina d'informació a LA VANGUARDIA

La teva tendresa, Francesc

La meitat dels capellans italians entrevistats pel Centre d'Estudis sobre Noves Religions (Cesnur) assegura que tenen més “clients” a missa des que a Roma els cardenals catòlics es van atrevir a nomenar papa a Jorge Mario Bergoglio, un home ben conegut pel discurs a favor dels pobres. Ahir ho recordava un excel·lent article a La Vanguardia. Però allà on se'ls ha girat més feina és als confessionaris, que s'han tornat a animar de gent a qui Francesc ha remogut per dins.

Puc avançar que l'augment de feina estarà “recompensat” amb un augment d'ingressos a l'Església catòlica. Un fiscalista italià que ja ha començat a treballar en la campanya de l'impost de la renda m'explicava fa una setmana que està notant un augment substanciós de donacions. Quan el meu amic els demana als clients a qui volen destinar els diners reservats per a institucions civils de caràcter benèfic, hi ha un cor de veus que responen: “A Francesco!”. No diuen: a l'Església! Ni tan sols: Al Papa! No, els diners van a Francesc. És ell en persona qui ha tornat a donar una àurea de legitimitat a la feina feta per tota la institució eclesiàstica -i que, almenys a Itàlia, va quedar afectada pels escàndols de pedofília.

Com és possible un fenomen així en tan poc temps? Els mitjans de comunicació solen assenyalar, amb tota justícia, el nou estil del Papa, més “humil”, més “del carrer”. L'adéu al Mercedes papal, a la indumentària de luxe, la voluntat de viure entre bisbes i capellans a una residència vaticana enlloc de tancar-se al palau papal entre secretaris personals i dones consagrades que li cuinin o treguin la pols. Gestos que permeten que la crida per a “una Església dels pobres i per als pobres” que va llançar Francesc a l'inici del pontificat cobri credibilitat i força.

La humilitat de Francesc ha tingut una nova mostra aquest cap de setmana, en la trobada amb els moviments laics. Jesús, els va deixar anar als milers de congregats a laplaça de Sant Pere, és més important que qualsevol organització. “Ara us voldria fer un petit retret, fraternalment, entre nosaltres. Tots heu cridat a la plaça: Francesc, Francesc, Papa Francesc. Però Jesús, on era? Jo hauria volgut que haguessiu cridat: “Jesús, Jesús és el Senyor, i està enmig nostre! D'ara endavant, res de Francesc, sinó Jesús!”

També ha calat la manera com Francesc, tot i haver romàs per ara fidel a la doctrina de l'Església en temes controvertits, adopta la postura de Jesús: rebutja el que considera un mal, però no condemna el pecador, sinó que li dóna una mà per tal que s'alliberi del mal i retrobi la dignitat i l'amor. 

Una postura que es reforça per com el papa “confessa” les seves pròpies febleses- una complicitat que, almenys personalment, m'ha portat de la mà a descobrir noves profunditats. Deliciós el que va dir dissabte davant 150.000 fidels. “La segona clau de volta és la pregària. Mirar el rostre de Déu, però sobretot, sentir-se mirats. (...). És el què experimento davant el sagrari quan vaig a pregar, el vespre, davant el Senyor. Algun cop m'endormisco una miqueta; això és veritat, perquè el cansament de la jornada una mica fa que t'adormis. Però Ell m'entén. I sento tant, tant de consol quan penso que Ell em mira. Nosaltres pensem que hem de pregar, parlar, parlar, parlar... No! Deixa't mirar pel Senyor. Quan Ell ens mira, ens dóna força i ens ajuda a testimoniar-lo”. 

Gràcies pel teu testimoni, Francesc.  N'estàvem assedegats, d'una tendresa com la teva.

Un bisbe català de l'estil de Francesc

News.va

El matí és plujós però milers de paraigües de colors desafien la grisor a la plaça de Sant Pere. A sota s'hi aixopluguen italians, polonesos, maltesos, francesos; tots ells membres d'una confraria catòlica. D'espanyols, tot i la vitalitat d'aquestes expressions de pietat popular en territori ibèric, n'hi ha només dos centenars.

Capitanejant el grup hi ha un menorquí de Ciutadella i ara bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, que alhora és el responsable de Pastoral a la Conferencia Episcopal Espanyola. És a prop de l'altar, concelebrant la missa juntament amb un altre monsenyor al costat del papa Francesc. La creu que lluu al pit és de ferro platejat, semblant a la que l'ex cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio ha elevat a rang de creu papal i símbol dels nous aires de renovació de l'Església.

Què ha passat amb la creu d'or de bisbe? Se l'ha canviada per una de més simple per no desentonar amb el papa? Doncs no, perquè no n'ha tingut mai cap. En això, Sebastià Taltavull té des de sempre un estil lluny de les randes, mussetes i porpres de luxe que abundaven fins fa poc entre un sector de la jerarquia catòlica. L'altre sector fins ara era, per força, menys visible.

Un “Franciscà” avant-la-lettre, doncs, Taltavull. La creu, platejada, que duu des de fa quatre anys al coll és una reproducció d'un curiós crucifix paleocristià que li van regalar uns joves de Menorca quan van saber que el nomenarien bisbe.

En aquell moment, tampoc no va voler anell d'or, sinó de plata, com Francesc. Va triar una reproducció de l'anell que el papa Pau VI va regalar als participants del Concili Vaticà II, amb un Crist flanquejat pels apòstols Pere i Pau, i una reproducció de l'escut conciliar.

Aquests dies que ha presidit la delegació espanyola a una trobada de Confraries inserida en l'Any de la Fe, se l'ha vist passejar per la Ciutat Eterna vestit amb un simple clergyman, o pantalons i camisa negra amb l'alçacoll blanc. Com un més dels nombrosos capellans i seminaristes que pul·lulen pels carrers de Roma.

L'embruix d'Espriu arriba fins a Roma

"Recorda, no t'apartis, / mentre fas via del que tan senzill / és d'estimar: aquest blat i la casa/ el blanc senyal de barca dins el mar/ el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes, / l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp / Oh, sobretot estima la sagrada / vida de l'arbre i la remor del vent / a les branques que s'alcen vers la llum!".

Turull ha recordat que Espriu ja té biògraf

Aquestes paraules de Salvador Espriu s'han ensenyorit avui d'un ambient fins ara no gaire propici: l'aula que l'Instituto Cervantes té en plena Piazza Navona de Roma, gràcies al pes de la història.
Diuen que ningú no és insubstituïble, però no és cert. Precisament vaig sentir dir-li a una filòsofa romana que, com deia Raimon Pànikkar, l'univers necessita la nostra personalíssima aportació; que sense ella és incomplet. Sense el català Sergi Rodríguez com a nou director del Cervantes, possiblement un amplíssim grup de persones -han hagut de portar més cadires- no hauríem pogut deixar que aquest vespre lluminós els nostres sentiments volessin alt empesos per l'embruix d'uns versos. I de segur, sense l'empenta d'Isabel Turull, l'única i aguerrida portaveu cultural de Catalunya a Roma avui, tampoc.
I és clar, si un fill de notari trist i taciturn per la mort d'una germana, que semblava destinat a fer carrera universitària, no s'hagués tancat, morrut, a resistir una dictadura sencera des d'una solitària habitació, aquest vespre no hauríem tingut aliment espiritual i tot un poble avui seria orfe sense saber-ho.
Gràcies a Salvador Espriu i a qui s'encarrega de recordar-lo, els catalans podem avui repetir brioses promeses:

Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble"

El papa Francesco, la camiseta de La Roja i el diàleg amb Catalunya

Rajoy i muller amb Francesco (News.va)

Sí, d'acord, a Francesco li encanta el futbol, tant o més que el tango. Ara bé, d'aquí a que el president del govern espanyol Mariano Rajoy li regali al papa una camiseta de "La Roja", la selecció espanyola de futbol, després de la primera audiència privada al Vaticà, hi va un bon tros. Demostra poca sensibilitat cap a les possibles preferències personals de Francesco -sense dubte, cap a la selecció del seu país, Argentina-, i és un regal que simbolitza que Rajoy, en realitat, té poc a dir-li al papa. De fet, Francesco l'únic que ha comentat en rebre el nacionalíssim regal és que a ell ja li van regalar fa poc una altra camiseta -més estimada i que ha estat regalada, per tant, amb tota la lògica: la del club de futbol de què és soci, l'Atlético San Lorenzo de Almagro, de Buenos Aires.
Rajoy fa menys d'un mes admetia en privat que l'elecció del nou papa no li va despertar cap emoció, ni bona ni dolenta. Ho va dir davant un grupet de periodistes, i es va quedar tan ample. Tan senzill que hauria estat dir alguna banalitat per sortir del pas, del tipus: "ah, sí, sembla que aportarà moltes novetats a l'Església, oi? Ho seguirem amb interès". Però si Rajoy no ha après cap idioma després de vuit anys preparant-se per a presidir el Govern des de l'oposició, no li podem demanar que s'aparti de la pigrícia mental per tal de buscar algun comentari sobre una elecció papal que ha despertat tantes expectatives entre catòlics de tot el món.
Del contingut de la reunió, Moncloa no n'ha volgut informar, però sí ho ha fet la Santa Seu, que explica en un comunicat, entre línies, algunes coses interessants. La primera, ben òbvia, és remarcar el paper de matalàs que tantes institucions catòliques, com Càritas, estan fent per amortir la crisi entre els sectors més afectats. En un país fonamentalment anticlerical com Espanya, és bo recordar-ho.
La segona, és que s'ha tractat de la situació "político-institucional actual del país", és a dir, de Catalunya, entre d'altres. Sense dubte, el govern espanyol intenta que la Santa Seu jugui a favor dels seus interessos per frenar el moviment independentista. Però el Vaticà no s'hi fica més que per demanar una cosa que per ara no ha ofert mai Rajoy de debò: diàleg. El comunicat de la Santa Seu subratlla al titular "la necessitat de diàleg entre tots els components de la societat, basat en el respecte mutu i que tingui en compte valors com la justícia i la solidaritat en la cerca del bé comú". Ho diu de manera suau, però ho diu -els comunicats vaticans sempre són molt "delicats". Una petició adreçada també, naturalment, a les institucions catalanes. Però en primer terme, adreçada a la persona que ha vingut a Roma a regalar-li una camiseta de la Roja, Rajoy. Altra cosa és que el president espanyol es doni per al·ludit.

Francesc reforma "de facto" la jerarquia de l'Església

Les imatges del papa Francesc netejant i besant els peus a joves delinqüents tancats en un reformatori el vespre de Dijous Sant han donat la volta al món i s'han convertit en l'enèsim senyal que està en marxa una autèntica reforma de la jerarquia catòlica. Els gestos del nou papa no són només promeses d'uns canvis que encara han de venir, sinó una nova manera d'exercitar el poder eclesiàstic, que ara, com diu el papa, vol dir estar “al servei” de les persones, no pas voler figurar.

El gest de rentar els peus a dotze nois i noies marginats de la societat encara ara, dies després, està sent molt comentat entre catòlics a tot el món. Els papes anteriors només s'agenollaven a rentar peus a d'altres sacerdots. Consideraven que quan Jesús, 2.000 anys enrere, va rentar els peus als deixebles, estava instituint el sacerdoci. Però Francesc no ho ha entès així -o bé, suaument, ha començat a obrir portes a la dona-. Ha donat un gir a la doctrina tradicional i ha interpretat el gest de Jesús com una forma de mostrar l'actitud servicial que ha de tenir tot cristià, i més, si té responsabilitats a l'Església: “Ajudar-vos l'un a l'altre, això és el que Jesús ensenya i això és el que faig, i ho faig de cor, perquè és el meu deure, com a capellà i com a bisbe, estar al vostre servei”.

Ara que el papa ja no va mai en cotxe de luxe ni vesteix amb joies d'or, sinó que puja als vehicles de servei de la gendarmeria vaticana i porta creu de ferro i anell de plata, la resta de la jerarquia catòlica n'ha hagut per força de prendre nota. Al papa no li ha calgut escriure cap encíclica per infondre un nou aire a l'Església.

Una mostra d'això és com, mentre Francesc es disposava a entrar a la presó de menors de Castel di Marmo, a Roma, a l'altre banda de l'oceà, a Nova York, el cardenal Timothy Dolan també penetrava en una presó per al cerimonial de rentat de peus. De cop, la jerarquia s'aparta dels grans temples per agenollar-se davant de joves tatuats, amb cabells rapats i actitud cansada davant la vida a pocs d'anys d'haver-la començat. Certament, n'hi ha que ja ho feien -el mateix Jorge Mario Bergoglio quan era arquebisbe de Buenos Aires-, però no era pas tònica habitual.

Els cardenals, per força, se senten al·ludits per cada gest de Francesc. Els vaticanistes -periodistes especialitzats en notícies de la Santa Seu- comenten aquests dies que cada cop veuen menys joies d'or al pit i mans dels cardenals.

Francesc va heretar de Benet XVI una situació de descrèdit de la institució catòlica a causa dels escàndols de pedofília i d'intrigues vaticanes. Però eren, sobretot, la punta d'iceberg d'un malestar més profund. A l'Església se li retreia, especialment, la contradicció entre l'estil de vida i missatge de Jesús -alegria de compartir, perdó, reconciliació, salvació- i els tons amenaçadors de part de la jerarquia poc avesada a viure amb la realitat del carrer.

Francesco menjant a Santa Marta

Ara Francesc es comporta, de papa, com un capellà del que ell mateix anomena “la perifèria”. Conserva les mateixes sabates negres desgastades que van trepitjar les barriades més deprimides de Buenos Aires. Ha decidit, per ara, no anar a viure a l'apartament amb vistes a la plaça de sant Pere que han ocupat tots els papes des de 1903 -i abans d'ells, tots els altres vivien en palaus al Vaticà o d'altres indrets de Roma des del Renaixement-. Quan Bergoglio va veure les deu àmplies estances de l'apartament, que inclouen una capella i un estudi mèdic, va exclamar: “Però si aquí hi caben 300 persones!”. El papa en té prou amb les dimensions molt inferiors de la suite número 201 -dormitori, bany i saló per rebre visites- d'una residència vaticana moderna, la Santa Marta, on viuen capellans i bisbes que treballen a la Santa Seu. També s'hi allotgen bisbes i cardenals en visita a Roma. “Estic acostumat a viure amb els meus capellans”, va dir quan li van preguntar si no estaria millor a l'apartament papal. A diferència de Benet XVI, a Bergoglio no li agrada fer els àpats envoltat sempre del mateix grupet de persones, conegudes popularment com “la Familia vaticana”: els secretaris personals, el majordom i les laiques consagrades que cuinaven i netejaven l'apartament. Menja al restaurantet de Santa Marta, amb els altres capellans i sovint s'asseu al primer lloc que troba buit. Així podrà conèixer més a fons què passa a l'Església de la resta del món quan comparteixi el menú del dia en companyia de jerarques que hi acudeixen de visita.

El Papa assegut a la darrera fila -imatges cedides per O

 Un altre costum nou és l'obertura de la missa papal de les set del matí. Benet XVI la celebrava amb “la Família vaticana”; Joan Pau II amb amics i personalitats. Francesc ha convidat els jardiners, cuiners, escombriaires i tota mena d'empleats vaticans a la capella de Santa Marta. Allà s'asseu sovint a resar als darrers bancs. Després va a les sales de representació papal, al segon pis del Palau Apostòlic, però només a mode d'oficina, i sol demanar als guàrdies suïssos que seguin enlloc d'estar sempre dempeus. Francesc usa sobretot la biblioteca destinada a rebre personalitats. I els diumenges diu l'Àngelus des de l'apartament papal oficial, al tercer pis. 

El papa ha introduit aquest nou estil a la cúpula catòlica amb naturalitat, i en el missatge de Pasqua va semblar adreçar-se a tots els tradicionalistes que ja comencen a mostrar rebuig per a aquests gestos que denoten una nova mentalitat i doctrina: “No ens tanquem a les novetats que Déu vol portar a la nostra vida”.

*És un article publicat fa deu dies a l'Ara